Mercede i Michele Angelo són dues persones “sense orígens” que cerquen un lloc a la societat. Ell troba un ferrer que li fa de pare, a ella li donen un llinatge allà on la lloguen de minyona. Saben estimar-se i estimar, aquesta és una constant en els Chironi. Malgrat les tragèdies, no es desfan de la seva bondat genuïna. 
Michele Angelo troba el seu lloc al món aprenent un ofici. És ferrer, passa tota la vida generant bellesa, reixes, baranes… També eines útils i necessàries… El poble viu un període de prosperitat, proliferen les cases guarnides amb balcons que han passat per la farga i les mans de Chironi. El seu ofici el salvarà. Quan és vell i està sol amb la filla, que també ha perdut el més preuat, troba la raó de ser perquè te l’oportunitat de transmetre els seus coneixements. Ens diu:

“Te sentirás aplastado por la responsabilidad, sin embargo, de la sabiduría con que aprendas a convertir en bueno lo malo dependerá que puedas considerarte hombre” (pàg. 289)

Els neixen criatures mortes, els maten uns bessons als nou anys.
Un fill vol anar voluntari al front. No poden evitar-ho, però l’altre no hi anirà, si cal el seu pare provocarà un accident que el faci inútil al camp de batalla. Ja ho ha decidit amb na Mercede: que marxi és perdre’l, de la guerra no tornen condrets. Del veí Josto Corbu, en diuen:

“Hecho pedazos, pero ha vuelto. Un fragmento de héroe local listo para ser retirado” (pàg 131)

De Luigi Ippolito Chironi, en fan un “idiota de guerra”, un final ben fàcil de preveure.

L’altre fill, Gavino, el ferrer, tampoc no troba el seu lloc al poble i ha de partir lluny. Tampoc no el veuen tornar…

Casen la filla Marianna amb un noble sense diners. Ells ja en tenen prou i el matrimoni queda equilibrat. Amb el gendre coneixem els primers feixistes. Aquest jove, que s’iniciava a la prosperitat tot servint el règim, pateix un final violent amb la filla de nou anys… Un altre infant Chironi amb el destí de partir abans d’hora.

Mercede, la mare que tant havia resistit, els deixa… Envoltada de silenci.
Aquesta novel·la constitueix una tragèdia que ens atrapa, unes vides que ens acompanyaran i que, com els grans clàssics, ens ajudaran a entendre el món. Tot això, ho devem a un autor nascut l’any 1960. Marcello Fois ens demostra que totes les èpoques generen autors universals. Cal situar-lo en un lloc preferent.

Una vegada més, una recomanació sense reserves; una lectura a la qual tindrem la necessitat de tornar.

FITXA DEL LLIBRE

‘Estirpe’
Marcello Fois
Traducció de Francisco Álvarez
Hoja de Lata
295 pàg. 
21,90 €